Hola a tothom!
Com ja he dit a la presentació anterior en el fòrum general, em dic Segundo Sevilla Escudero, tinc quaranta anys i visc al País Valencià. Aquest és el meu tercer any com a estudiant de Grau de llengua i literatura Catalana en la UOC i sempre que afronto una nova assignatura, m’encisa la idea que aprendré coses noves i em permetrà tenir una major visió del món que ens envolta.
Tractant-se de sociologia m’interessa particularment el que estudia el comportament humà, entre altres coses, ja que des de la meva entrada a l’edat adulta, «ara fa molts anys» tinc la sensació d’haver de representar un paper diferent en cada lloc que hi soc, és a dir, representar un rol, perquè no a tots els llocs puc ser-hi jo mateix, com que els cercles que freqüento, no sempre accepten la meva condició com a home, religiós, lingüístic, estudiant, progressista, docent; pel fet que cada rol, comporta uns perjudicis assolits en gairebé totes les persones, puix cap àmbit social accepta l’altre, però en tots hem de conviure o millor dit, sobreviure-hi.
Com ben explica Joan Estruch i Gibert, aquest fet, és on té l’origen «la teoria dels rols» la representació teatral que és la nostra vida en la societat, que tant camp de treball ha donat a la sociologia i que en el terreny personal fa que qüestionar-me si soc sincer amb tots aquells qui comparteixo vivències i emocions. Soc prou valent? Jo crec que sí, perquè al meu entendre, és una forma de no sembrar discòrdia, relativitzo «segons Estruch» perquè el nivell d’intolerància és altíssim en la societat d’avui dia on només s’hi accepta una sola condició.
Finalment, de sincers sí que en som amb nosaltres mateixos, perquè jo, soc jo mateix independentment el lloc on sigui, amb la meva realitat i circumstàncies. Cap condicionament social pot canviar la meva condició i forma de pensar. I aquesta és la meva mirada crítica de mi mateix, d’acord amb el plantejament del primer exercici. Estic a l’aguait dels vostres comentaris, companys i companyes.
Debat3el ACTIVITAT 1 Segundo Sevilla Escudero (Presentació)
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola, Segundo
És ben cert, que les persones que s’aparten de la línia considerada “normal” o els “patrons” que “algú” va traçar per naltros abans, es veu com una amenaça o fa por. I ser un mateix avui dia, és el viatge més heroic al qual ens podem enfrontar. I més, com dius, sigui en el lloc que sigui.
Però, també, trobo que a la vida anem canviant. Hi ha coses que mai hagués pensat que faria o diria o pensaria, però la vida (i persones) m’ha anat modelant i m’ha donat lliçons molt bones que m’han fet adonar que en moltes ocasions vaig actuar per ignorància o perquè jo també complia un rol o el que fos. I el que és bonic és això, anar obrint els ulls i descobrir coses, situacions, mons, que d’entrada no ens ho semblaven i amb una ment oberta hem entès.
Per aquesta raó, et felicito, que protegeixis i cuidis la teva essència. Penso, que és molt important no perdre-la. I a veure, amb aquesta assignatura cap a on ens porta no només en l’àmbit acadèmic sinó en el personal, també, com comentes.
Un plaer llegir-te.
Salutacions cordials.
Carolina
Hola Segundo i Carolina,
he llegit les vostres reflexions i m’han semblat d’allò més interessants i enriqueixen també el meu discurs, ja que jo no he mencionat aquesta teoria dels rols de la qual parla Estruch. Jo i crec que tots ens hem sentit alguna vegada fora de lloc, o volent encaixar, o ser acceptats pels altres, i al final quan arribes a casa ets tu mateix o tu mateixa en la teva essència, quan ningú ens observa. Inclús amb la gent més propera a vegades no podem ser nosaltres mateixos al cent per cent, depèn de la situació i el moment.
Estic d’acord amb el terme de valentia que exposeu, ja que avui en dia ser un mateix no sempre és fàcil, i arribar a conèixer-te, acceptar-te i estimar-te tal com ets comporta un camí incòmode, dolorós i no sempre agradable. Això és el que penso que molta gent vol evitar, i van tapant el buit per por a travessar-lo amb mil coses, com per exemple: amb molta feina, molts estudis, relacions de parella, vicis, etc. Tot per anar tapant aquest buit i no haver d’afrontar-lo, el que potser no saben és que el fet d’anar tapant comporta un sobreesforç que ens fa ser persones estressades i infelices.
La meva aportació a les vostres reflexions i a la dels autors que hem llegit també és veure la vida, tal com diu Estruch, com una obra de teatre en la qual sempre jugues un rol diferent. Però a la teva obra sempre ets el protagonista. A mi m’agrada pensar que la vida és com un videojoc, i que nosaltres tenim el control i el comandament de la nostra partida que és la vida, i decidim quins personatges hi ha i quin rol hi juguen. Com si algú més gran ens estigués observant constantment i només fóssim titelles i personatges que algú més controla (a banda de nosaltres mateixos). Però sempre hi ha coses que escapen inclús al nostre control. Pot ser vist com una paradoxa, tal com ens explica Estradé.
Trobo molt interessants les vostres aportacions i la manera que heu tingut d’expressar com penseu, com sentiu i veieu la vida amb relació a la sociologia. Jo també penso com la Carolina, que les persones, si volem i potser de vegades sense voler-ho, anem canviant, les nostres experiències, vivències i les persones que ens envolten ens fan canviar. Com diu la cantant Conchita, “hoy pienso igual que ayer pero del revés”. Des de petits ens ensenyen el “saber estar” i que no ens podem comportar igual en un funeral que en una festa d’aniversari, tot són comportaments socials que ens imposen des que naixem i canvia segons cada cultura. El que a nosaltres ens sembla normal, en un altre país no ho és, tal com hem vist els materials de l’assignatura també.
El món és complex i nosaltres també, hem d’acceptar-ho sense pretendre trobar respostes a tot.
Un plaer llegir-vos i acompanyar-vos en el debat!
Meritxell Rodó
Hola, Meritxell,
A mi també m’agrada més pensar en la vida com un videojoc, igual que tu, que com un teatre, i això, que també soc molt d’anar als teatres. Però, si hem de comparar m’agrada més pensar que la vida és com el joc dels Sims, perquè sempre hi ha factors que escapen al nostre control, però no podem oblidar que aquests també han estat creats per programadors i informàtics, dissenyadors, etc. No tot és tant a l’atzar com sembla a primer cop d’ull en el món digital. Eh?
M’ha encantat llegir les teves interessants reflexions.
Una salutació cordial
Carolina